L'obsidiana inquebrantable

—Aquesta pedra és l’objecte més dur del món, fins i tot més que un diamant. No se sap encara ben bé de què està feta; encara ho estan investigant. És, sens dubte, l’objecte que ha costat més d’aconseguir —va començar a explicar en Leonard—. A mitjans d’any, vaig…

De cop, totes les llums es van apagar del tot, incloses les que il·luminaven la joia. Tota l’estança va quedar a les fosques, excepte per una llum tènue i vermella d’emergència que hi havia en un racó, a l’altra banda d’on eren tots. A la vegada, un so agut va omplir la sala.
—Què ha passat? —es va alarmar en Gerard, intentant fer-se sentir per sobre de l’alarma sonora.
—No patiu, deuen haver saltat els ploms —va assegurar en Leonard mentre es dirigia cap a una altra habitació. Mentrestant, els convidats, nerviosos, anaven amunt i avall sense rumb, estressats per la sobtada foscor.

Al cap de trenta segons, els llums van tornar. En Leonard va aparèixer per una porta lateral al costat de l’entrada, amb un somriure despreocupat, mentre els convidats respiraven alleujats.
—D’això… —digué llavors la Rosa, estranyada, mentre assenyalava la vitrina de la joia—. On és?
I, efectivament, davant l’alarma de tothom, aquella vitrina apareixia buida. La pedra havia desaparegut.

Els convidats van mirar la vitrina buida, esglaiats. Després es van mirar els uns als altres, tots amb una pregunta al cap: com havia pogut desaparèixer la joia tan ràpidament? I, sobretot: qui l’havia robada?
—La meva preciosa obsidiana! —va exclamar en Leonard, desolat, gairebé agenollant-se a terra.
—Ha desaparegut… —digué en Gerard, acariciant la vitrina com si la joia hagués estat seva—. Però aquesta vitrina està tancada amb clau, oi?
—Esclar, però no tinc la clau aquí. La dec tenir en algun lloc del despatx del darrere —va contestar en Leonard, preocupat, amb el rostre ple de llàgrimes sinceres.
—Com ha pogut desaparèixer tan de sobte? —va exclamar en Gerard.
—És impossible que s’hagi esfumat. Ha d’haver estat un robatori. Algú s’ho ha empescat per robar l’Obsidiana Inquebrantable…
—Qui ha sigut? —va exclamar llavors en Gerard, mirant un i altre convidat amb ulls acusadors—. Qui ha robat la preciosa pedra? La deveu tenir en algun lloc!

Amb un gest brusc, va intentar agafar el bolso de la Rosa. Aquesta es va apartar, ofesa.
—Qui ens diu que no has sigut tu?
Mentre els dos convidats es discutien, en Leonard sanglotava amb els genolls a terra, desconsolat. En Mitsu s’ho mirava tot, inquiet. I, fora del cercle, en Pinn somreia amb plaer en veure que l’excursió acabaria sent ben entretinguda.

El detectiu va fer una ullada al voltant, amb les mans tapant-se els llavis en una posició pensativa. La seva mirada saltava com una llebre d’una pista a una altra. De cop, va mirar de fit a fit en Mitsu. La pell morena d’aquest va empal·lidir.
—Tu ets d’Indonèsia, no és així? —va preguntar el detectiu.
—Què diu, ara? —va respondre en Mitsu, incrèdul, mentre suava cada cop més i les ulleres li relliscaven pel nas—. Ho diu pel meu físic? Hi ha gent així a molts altres països.
—De físic, res; podries haver nascut a qualsevol lloc. Però la camisa et va gran, i darrere el coll se’t pot veure l’etiqueta, on fa temps devies haver-hi escrit el teu nom. I resulta que està escrit en javanès, l’idioma de l’illa de Java. Massa coincidència tot plegat. La teva reacció m’ha confirmat la hipòtesi.

En Mitsu el va mirar, malhumorat però amb un nerviosisme desmesurat.
—I què? Això no vol dir res.
El detectiu va girar-se i es va dirigir a la vitrina on minuts abans havia brillat la pedra. Es va ajupir una mica i es va fixar en la plataforma on la joia havia estat exhibida: una plataforma metàl·lica i foradada, com un colador, amb una petita escletxa al mig, com si estigués feta de dues peces diferents. El detectiu s’hi va fixar encara més i li va semblar veure una lluentor en minúsculs punts de la plataforma.

De cop, va sentir com si una espurna li esclatés per sobre del cap. Va fer mig somriure mentre assentia amb el cap lentament. La resta de convidats, encuriosits pel silenci del detectiu, es van arreplegar al seu voltant.
—Què passa? —va preguntar la Rosa, expressant la curiositat de tots plegats.
El detectiu es va incorporar i els va mirar a tots amb decisió.
—Ja ho tinc. Ja sé qui ha fet desaparèixer aquesta joia tan valuosa, i el motiu pel qual ha comès aquest acte

El detectiu Pinn va arribar a l’exposició que el seu amic, el senyor Xuno, li havia recomanat amb tanta efusivitat. Tanta n’havia estat la insistència que fins i tot li havia regalat una entrada.
—L’has de veure, Pinn —li havia comentat amb entusiasme que, tot i tenir cinquanta-set anys, li aportava la jovialitat d’un adolescent—. És una exposició d’antiguitats molt exclusiva.
A en Pinn no li agradaven tant les antiguitats; ell solia aficionar-se més aviat pel que era nou: la nova tecnologia i l’art modern. Però aquella tarda de divendres no tenia res més a fer, com era costum en la seva vida, així que va decidir anar a l’exposició.

L’esdeveniment es feia en un restaurant remodelat: era una sala d’allò més gran amb una catifa que dibuixava un quadrat gegant sobre les rajoles, envoltant un conjunt de vitrines que hi havia al centre. Pels voltants, arrambades a la paret, hi havia la resta, totes ensenyant objectes d’allò més peculiars: una armadura antiga que havia pertangut a un cavaller famós, una brúixola d’un mariner que havia fet la volta al món, una bossa que havia portat la reina d’un país extingit feia milers d’anys…

Tan bon punt en Pinn va arribar, mudat amb una americana modesta, l’amfitrió el va venir a saludar. Es deia Leonard Nunnik, era un home d’uns seixanta-tres anys, calb i amb el bigoti ben pentinat.
—Benvingut sigui, Pinn. El senyor Xuno ja em va dir que vindria.

Després d’una conversa breu, en Pinn va passejar-se per l’estança, saludant els altres tres convidats: la Rosa Ricard, una senyora d’uns quaranta anys amb el cabell curt i negre i un vestit escarlata que li arribava fins als talons; en Mitsu, un noi d’uns vint-i-vuit, prim i vestit amb una camisa blava que li anava massa gran, amb uns nervis que li feien ajustar-se les ulleres cada dos per tres; i el Gerard Villablanca, un home d’uns quaranta-dos anys, mig barbut, mig engominat, amb un aspecte fort, segur i despreocupat.

—Benvolguts convidats, si us plau, acosteu-vos —va demanar en Leonard, aplaudint des del centre de la sala, just per sota d’un gran quadre de Zeus i Ganímedes descansant mig nus.
—Sempre que ens ho demani, senyor Nunnik —va comentar la Rosa amb un moviment esvelt.
—Volia agrair, abans de res, la contribució econòmica del senyor Villablanca, aquí present, sense el qual aquesta exhibició no hauria estat possible.
En Gerard va fer una lleu reverència.
—Content de pagar les factures, Nunnik. Ja vaig veure que no vas pas escatimar en res; el vidre d’aquestes vitrines ja deu ser de primera…

—I sense més dilacions, ha arribat l’hora de presentar la joia de la corona. L’estrella de la nit. Una antiguitat que em va proveir un amic llunyà del sud-est asiàtic i amb un valor incalculable. I dic això literalment, perquè tinc dos experts que encara estan mirant de determinar quant podria costar la seva venda.

El Leonard va fer un parell de riallades. Els convidats van riure també, a excepció d’en Pinn, que se’ls mirava a tots entretingut, i d’en Mitsu, que s’ajustava les ulleres per enèsima vegada i mirava arreu neguitós.
—Us presento —va proclamar en Leonard—, l’Obsidiana Inquebrantable.

Com si fos un truc de màgia, de cop les llums es van atenuar, excepte les d’una vitrina al centre de la sala, on hi regnava una joia de la mida d’una pilota d’handbol, amb un color negre que brillava tant que costava contemplar-la. Estava col·locada al centre, dins un petit clot en una plataforma metàl·lica.
—És preciosa —va dir la Rosa, un cop s’hi va acostar.
—Increïble —va deixar anar suaument en Mitsu, sense gaire entusiasme.

My post content