L'enverinament del Senyor Kitkit

—He estat seguint el camí equivocat. El pla de l’assassí ha sortit tan bé, que no hi ha manera de resoldre el cas deduint l’objecte que portava el verí. Ha estat, en aquest sentit, un crim perfecte.

—Com saps, doncs, qui ha estat? —va preguntar en Travis.

—A vegades no es tracta d’intentar buscar la resposta correcta, sino de formular la pregunta adequada. Així, era erroni preguntar-se quin objecte, dels que li heu donat al Kitkit, estava enverinat. En realitat, el moll de la qüestió resideix en les interaccions del culpable; és a dir, en buscar què ha dit que només l’assassí pogués saber.

En Pinn va fer mig somriure abans de mirar a un dels convidats.

—Exacte. L’assassina ets tu, Tània!

La Tània el va mirar obrint els ulls amb esglai, dues perles blaves tremolant entre les dues cascades daurades que emmarcaven el rostre.

—Què t’empatolles?

—Has ordit un pla mil·limètric però, malhauradament, ni el criminal més buscat pot escapar-se de la seva pròpia delació.

Tots els allà presents van observar al detectiu expectants. Ell va continuar:

—M’he abstès a propòsit d’informar-vos del que estava fent, així donant una oportunitat perquè algú xerrés més del compte. I així ha estat —en Pinn va clavar una mirada determinada en la Tània—. Quan t’he ensumat els llavis, m’has retret que no hi tenies pas verí. Digues, doncs, per què has assumit tan ràpidament que la causa de mort era un enverinament?

La Tània va empal·lidir, amb un nerviosisme que creixia cada segon.

—És normal, tothom ha vist com s’ha desplomat el senyor Kitkit!

—Sí, és cert, però això ho podrien haver provocat molts altres factors. De fet, en Kitkit patia una arrítmia crònica, no és cert, Alissa? —va preguntar el detectiu mirant a l’assistenta, la qual va assentir amb el cap—. Ho he deduït pel medicament que li has donat abans, Bisoprolol, que relaxa la freqüència cardíaca i s’utilitza per prevenir accidents cardiovasculars. Sabent això, seria més comú pressuposar que el desmai de la víctima era causat per un problema del cor.

En Pinn va escrutar els ulls esglaiats de la Tània.

—En Kitkit s’havia de prendre aquest medicament diàriament. Sent la seva parella, és impossible que no fossis conscient d’aquest hàbit de salut. I, tot i així, de seguida t’has defensat al·legant que tu no havies enverinat a en Kitkit, assumint que aquesta era l’única possibilitat a contemplar quan jo encara no havia dit res al respecte. Curiós, no?

Els convidats van mirar a la Tània, estupefactes. Aquesta tenia la mirada perduda al terra mentre es cobria els llavis amb una mà tremolosa.

—Casualitat —va comentar finalment—. He vist massa pel·lícules, detectiu. Haver dit això no em pot incriminar. A més a més, no puc haver transmés el verí amb el petó.

—Té raó. No hi ha cap verí que pugui matar instantàneament a una persona després d’un petó sense que comprometi la salut de l’assassí. Podries haver utilitzat una substància alèrgena que li provoqués un xoc anafilàptic, però ni així hagués mort tan ràpid. O t’has injectat un antídot prèviament, o bé has enverinat en Kitkit abans del sopar, durant el piscolabis de la tarda. El cas és que això no és rellevant per incriminar-te; la policia s’encarregarà de determinar-ho bé. Com ja he dit, el que compta són les teves pròpies interaccions i no en el verí en si.

Al veure que encara hi havia mostres de contumància en els ulls de la Tània, el detectiu va sospirar.

—Pressuposar un enverinament una sola vegada podria ser, filant prim, una gran casualitat, però no només ha estat aquest cop. Al veure el Kitkit per terra, i abans de que jo comprovés si encara seguia viu, recordes què has dit?

Davant la mirada confusa de la Tània, en Pinn es va permetre dibuixar mig somriure.

—Has lamentat que la policia tardaria molt en arribar a aquesta mansió remota. Estrany, doncs en aquesta situació qualsevol pensaria en una ambulància, i no en la policia. A no ser, esclar, que ja sabessis del cert que el Sr. Kitkit era home mort.

La Tania va mirar al detecitu, atònita, abans de perdre tota esma i deixar-se caure de genolls a terra. Un fil de llàgrimes va començar a lliscar per les seves galtes.

—Ho havia de fer… aquest desgraciat volia arruinar-me. Amb tot el que he hagut de fer per a ell…

En Roberto va fer dues passes endavant i va plantar una mà a sobre de l’espatlla de la Tània.

—Jo el coneixia bé. No descrec les teves paraules, però… res podria justificar assassinar el señor Kitkit.

La Tània li va etzibar una mirada felina i rancuniosa i es va espolsar la mà de l’espatlla. Ell va encongir les espatlles i es va retirar a un cantó, amb un posat cansat, mentre el detectiu seia a una cadira sense ànims de jutjar.

—Jo em quedaré amb ella esperant que arribi la policia. La resta podeu marxar.

La Tània no va ni tan sols remugar; va romandre asseguda amb resignació i sense una gota d’energia. La resta, encara amb restes de tensió al cos, van fer una lleu salutació amb el cap abans de sortir en silenci de la sala, fent un últim cop d’ull a la culpable d’un crim que jeia gairebé estirada sobre el parquet, com l’ombra d’una petjada impresa sobre la fusta i dirigint-se a la víctima, que romania estesa uns metres més enllà fonent-se amb la quieta elegància d’aquella casa.

El senyor Kitkit havia convidat quatre persones, totes elles part del seu cercle pròxim. El detectiu Pinn, doncs, se sentia com una cabra en un ramat d’ovelles. Si no fos per l’efusiva recomanació del senyor Xuno, no s’hauria molestat a anar a aquella mansió revestida de luxe al bell mig del bosc. Ben aviat, en Pinn ja estava rebent una trucada telefònica del mateix Kitkit expressant gratitud, similarment a com va fer un cop el va rebre a les portes d’aquell casalici.

—Com m’alegro que hagi vingut, detectiu. El senyor Xuno em va recomanar efusivament que el convidés i així ens entreté amb les seves històries policíaques.

En un obrir i tancar els ulls, en Pinn ja estava assegut en una taula amb estovalles de seda, en un saló molt ben decorat amb quadres, llums penjats arreu, i un sostre alt revestit de fusta. Al voltant de la taula hi havia, excloent en Pinn, set persones: l’amfitrió, quatre convidats i dos treballadors:

• El senyor Kitkit: un home d’uns seixanta anys amb barba punxaguda i platejada, barret de copa, i una americana bordada amb fils granats. Una actitud sòbria pròpia d’un milionari: una gràcia despuntant.

• En Travis: amic d’en Kitkit, 43 anys, calb i mudat amb una americana blava. Un home serè, tranquil i educat, però a la vegada simpàtic.

• En Roberto: amic d’en Kitkit, 56 anys, amb uns cabells engominats gairebé tan negres com la seva americana. Sempre amb posat seriós.

• La Mouna: amiga d’en Kitkit i esposa del Roberto, 55 anys, pell i cabells foscos i un vestit blavós molt elegant. Una actitud bastant animada.

• La Tània: la nòvia d’en Kitkit, 40 anys, amb cabells fins al coll de color ros quasi platejat. Una persona poc energètica però molt amistosa.

• L’Alissa: l’assistenta d’en Kitkit, 34 anys, cabell ros recollit en una cua i robes modestes cobertes per un davantal. Tímida però formal.

• En Conrad: cambrer i cuiner personal d’en Kitkit en ocasions especials com aquella, 38 anys, cabell curt i castany i barba ben arreglada. Molt simpàtic.

La vetllada va començar amb converses aquí i allà sobre temes que, per a en Pinn, sonaven del tot superflus. Els assistents s’anaven seient i aixecant per parlar uns amb els altres, esperant un sopar que encara tardaria uns minuts a estar enllestit.

—Una mica de whisky per preparar els budells —va comentar en Conrad tot duent una ampolla de Woodford Reserve i destapant el plàstic que cobria el tap. El Sr. Kitkit va aplaudir la decisió mentre el cambrer servia unes quantes copes.

—Gràcies, però jo m’abstindré, de moment —va comentar en Travis, tot tapant el got—. Si el que tens és gana, estimat Kitkit, he portat un regal que crec que t’agradarà.

Tot seguit va posar una caixa de bombons sobre la taula, obrint-la i fent salivar tothom allà present.

—Genial, amic meu. El teu regal és més que benvingut —va agrair en Kitkit tot agafant un bombó i devorant-lo amb ganes. La resta dels assistents van imitar-lo, seduïts pel gust dolç que prometia aquella caixa.

—Tu t’ho perds, Travis. No entenc com pots menysprear una beguda de tal calibre —va retreure la Mouna amb una rialla mentre treia un paquet de cigarrets, n’agafava un amb la boca, i se l’encenia—. No hi ha res com un Bourbon per acompanyar un bon Chesterfield.

Dit això, li va oferir el paquet a en Kitkit, convidant-lo a fumar, al que ell va accedir de bon grat. Va fer un bon glop del whisky i va inspirar del cigarret amb una exhalació de plaer.

—Només em falta la bona companyia de la meva estimada per tal que tot acabi de ser rodó —va dir, demanant amb un gest de braç a la Tània que s’acostés—. Tu tens alguna parella, detectiu?

En Pinn, una mica trasbalsat per la pregunta, anava a respondre quan la Tània, abraçant el senyor Kitkit per darrere, es va avançar.

—Vell xaruc —va dir amb sarcasme—. Les teves il·lusions t’ennuvolen el seny, si et penses que et faré un petó amb aquesta olor a tabac i alcohol.

Mentre en Kitkit reia, entretingut per l’humor de la seva nòvia, en Roberto es va aixecar i li va oferir una petita caixa de xiclets.

—Això pot ser que t’ajudi —va indicar amb una veu greu i ronca, sense abandonar la seva façana seriosa i immòbil.

En Kitkit va treure un xiclet de la caixa, el va mastegar de bon grat durant uns segons, i després va besar afectuosament els llavis de la Tània. Els altres convidats, seguint la broma, van aplaudir breument.

—Senyor —va dir de sobte l’Alissa, ara al costat d’en Kitkit—. És hora de prendre’s el medicament.

En Kitkit va rebufar. L’Alissa va extreure una petita pastilla blanca del blíster hermètic, on es podien llegir les lletres Bisoprolol. L’amfitrió la va agafar i se la va empassar de mala gana, amb l’ajuda del whisky.

—Molt bé —va comentar, tot plantant el got a taula amb un cop sord—. Estimats convidats, us agraeixo haver vingut. Us he reunit aquí per fer honor a…

De cop, en KitKit va emmudir. Els assistents el miraven expectants, esperant la resolució d’aquells segons de suspens. Però ell no va continuar: els seus ulls van obrir-se de bat a bat, apuntant a l’infinit. Després va començar a gemegar de dolor, amb les mans al tòrax, mentre queia de la cadira. Tothom es va acostar, alarmat, i l’Alissa va intentar desennuegar-lo fent pressió al pit.

De sobte, en Kitkit va deixar de fer força i els seus ulls van acluclar-se. En Pinn va demanar a tothom que s’apartés, va comprovar si sortia aire del nas de l’amfitrió i li va pressionar el pit a cent cinc compressions per minut. Seguidament va estudiar el pols al canell, però era massa tard: el cos d’en Kitkit jeia sense vida sobre el parquet.

—Quin horror, Déu meu! I en aquest lloc tan remot! —va exclamar la Mouna.

—I tant! Vés a saber quan tardarà a arribar la policia! —va afegir la Tània.

—Deu haver estat alguna cosa del piscolabis de la tarda; esperem que es pugui recuperar! —digué en Travis, ajuntant totes dues mans davant el seu pit.

El temps es va congelar durant els deu minuts següents. En Pinn va anunciar que el senyor Kitkit era, efectivament, mort, cosa que va provocar un estat de xoc a la sala. Alguns dels convidats donaven voltes amunt i avall, sense saber com procedir, mentre els altres es limitaven a seure amb els seus propis pensaments. El detectiu formava part del segon grup, tot i que, a diferència de la resta, la seva ment estava ocupada ajuntant peces d’un gran trencaclosques. Sabia que aquella mansió estava a un lloc remot i que no hi havia res que impedís que ningú marxés abans que la policia arribés. És a dir, aquell cas s’havia de resoldre allà, en aquell mateix instant.

En Pinn es va aixecar amb decisió i va acostar-se ràpidament al cadàver. Es va ajupir i va ensumar la boca. Una minúscula olor química a les comissures labials suggeria enverinament, però no era més que una suposició, ja que l’olor d’alcohol, tabac i eucaliptus impedia distingir res d’utilitat. Després, va comprovar la roba i la pell, assegurant-se que no havia entrat verí per cap orifici que no fos bucal.

Seguidament va aixecar-se i va acostar el nas al rostre de la Tània. Entre les llàgrimes, la mirada de la noia de sobte desprenia absoluta confusió.

—Es pot saber què fa ara? Es pensa que l’he enverinat amb un petó?

El detectiu va olorar-li els llavis i va negar amb el cap, encara en silenci.

—Digui alguna cosa —li van etzibar alguns dels assistents al veure’l mut i atrafegat.

—Si no teniu res a amagar, no heu de patir. Estic segur que el pobre senyor Kitkit és l’única víctima d’aquesta nit —va dir abans de girar-se cap a l’Alissa—. Em pot ensenyar el medicament que li ha donat?

—L’he tret directament de la caixa, tothom ho ha vist —va assegurar l’assistenta, preocupada, mentre mostrava el que el detectiu li havia demanat. Aquest va assentir amb el cap.

—Jo també —va afegir en Roberto, treient la caixa de xiclets.

En Pinn va tancar els ulls amb dos dits a l’entrecella, com si aguantessin el pes de la pressió que començava a notar. Dins el seu cap repassava cada interacció dels sospitosos amb la víctima, cada oferiment cap al senyor Kitkit: el whisky, la pastilla, el xiclet, el cigarret, el bombó, o el petó.

“Com han pogut enverinar el senyor Kitkit?”, era la pregunta que aflorava a tots els seus pensaments, sense treure’n l’entrellat. “Quin objecte ha estat el vehicle del verí?”

La impaciència dels convidats començava a créixer quan, de sobte, una espurna va esclatar a sobre del detectiu i mig somriure va treure el cap per les comissures dels seus llavis. Finalment, aquest va aixecar la mirada, amb uns ulls que brillaven amb determinació.

—Ja ho tinc.

Davant la mirada confusa dels assistents, en Pinn va afegir:

—El senyor Kitkit no només ha mort enverinat; ha estat assassinat. Ha estat un pla meticulosament orquestrat, però ja ho tinc, ja sé qui és el culpable. I em temo anunciar-vos que és un de vosaltres.

Resolució

A punt per resodre més casos?

Help

Questions? Send us a quick message.

© 2026. All rights reserved.