El xifratge natural ocult

L’habitació estava buida, a excepció d’un escriptori, una cadira, una petita làmpara de peu i un test amb orquídies. Al costat de la làmpara, hi havia una calaixera amb plats a dins, i tres fotografies emmarcades. Totes les superfícies estaven cobertes per una fina capa de pols; totes excepte dos fulls, que brillaven amb netedat a sobre de la taula. Un d’ells era una fotografia d’un collaret fet amb un safir que brillava com un mar durant l’estiu a la Costa Brava. L’altre full era un text escrit a mà.

—Què sabem sobre Thijs Trias? —va preguntar el detectiu Pinn, sense deixar d’observar els fulls.

L’inspectora Carla llegia un informe mentre s’ajustava la jaqueta gruixuda que havia començat a dur d’ençà la baixada de temperatures durant l’última setmana.

—Un antic professor de matemàtiques holandès que va deixar la feina per dedicar-se a buscar objectes de col·lecció.

—No només la seva trajectòria acadèmica. Com era, com a persona?

—No hi ha gaire informació al respecte. Solitari, reclusiu, i obsessiu. Des que va desaparèixer ara fa cinc dies, poca gent l'ha trobat a faltar. Una de les poques persones interessades era un veí que va declarar informació rellevant: en el moment de la desaparició va escoltar crits.

—Alguna frase distingible?

—Només una: «on està l’objecte?».

El detectiu Pinn es va rascar la barbeta, pensatiu.

—Així doncs, algú va venir buscant alguna cosa. Després, en Thijs va ser o bé segrestat o assassinat. Tenint en compte que és un col·leccionista, podem suposar que qui va visitar-lo anava al darrere d’algun objecte valuós que en Thijs havia trobat. Aquesta gent, aquests enemics, segurament van estar investigant la ubicació de l’objecte i van adonar-se que en Thijs el tenia en el seu poder. De fet, fins i tot podrien estar torturant-lo ara mateix per saber aquesta informació —Pinn va mirar la inspectora amb els ulls plens d’energia—. Si els ha dit on és l’objecte, tot està perdut. Però no… si el professor és com jo crec que és, mai no revelaria una informació així. Hem de ser positius; hem de considerar que es va negar a dir on és l'amagatall. A més, tant si el van matar com si no, sospito que en Thijs volia que nosaltres esbrinéssim la ubicació.

En Pinn es va acostar a l’escriptori i va agafar el full amb la fotografia del collaret de safir.

—Aquests papers s’han col·locat aquí fa poc; estan massa ben posats i no tenen pols. Probablement pel mateix Thijs, abans que arribessin els seus enemics. Seria massa coincidència que allò pel qual preguntaven no fos el collaret d’aquesta imatge. Sembla fet d’or, i amb un safir… deu costar una fortuna.

—Hi estic d’acord. Crec que en Thijs va deixar la imatge aquí expressament per indicar a la policia que aquest collaret és l’objecte amagat —va assenyalar l’inspectora—. Malgrat tot, no podem descartar que sigui un objecte robat. Potser era professor durant el dia i, de nit, buscava fer uns calerons de més.

—Tens raó, i això és un motiu més per trobar aquesta joia. En qualsevol cas, si sabia que algú anava darrere seu, amb total seguretat ha amagat el collaret de manera que nosaltres el poguéssim trobar. En Thijs sembla prou intel·ligent per no arriscar-se a ser capturat sense deixar cap prova d’on és l'amagatall.

—Vols dir que ha deixat un missatge dient on està l’objecte?

—Un missatge críptic, que els seus assetjadors no poguessin captar a primera vista. Si el Thijs és com sospito, hauria deixat plasmada alguna informació que fos útil per a la policia: és a dir, la ubicació de l’objecte. El cas és que hi ha un missatge xifrat i amagat en algun lloc —va comentar en Pinn tot llegint el paràgraf escrit en el full que encara tenia a les mans.

En Pinn el va llegir i rellegir, sense trobar res que li fos d’utilitat. Semblava una simple nota dels pensaments d’en Thijs. Malgrat tot, ¿per què l’havia col·locat allà, al costat de la imatge del collaret?

—Fixa’t —va comentar la Carla.

En Pinn es va girar i va veure la inspectora al costat de la calaixera, aixecant dues de les fotografies emmarcades. Una era dels Pirineus, l’altre era un cel estrellat. La Carla va assenyalar amb el cap la superfície de la calaixera, tota plena de pols excepte la zona que havien ocupat les fotografies.

—Aquestes dues fotos porten aquí un temps; fixa’t en la diferència de pols —va explicar, abans de deixar les dues fotografies i aixecar el tercer marc, a sota del qual hi havia la mateixa capa de polsim que a la resta del moble—. Tot i així, aquesta sembla que l’han col·locat recentment, com pots observar pel nivell de brutícia acumulat a sota.

En Pinn la va mirar als ulls amb agraïment i li va posar una mà al braç en senyal d’admiració per la seva deducció. La Carla va fer mig somriure mentre li ensenyava la fotografia del tercer marc. En Pinn la va agafar amb atenció: era una gran closca de cargol, capturada amb un angle que mostrava l'espiral amb detall.

—¿Què ens deu voler dir, en Thijs? —va murmullar en Pinn, rascant-se la barbeta amb neguit.

Es va posar a caminar amunt i avall en l’habitació, cada cop més impacient. La Carla també pensava, amb el mateix posat que denotava absoluta concentració.

Al cap d’uns minuts, en Pinn es va començar a rascar els cabells frenèticament. Va agafar el text d’en Thijs un altre cop, intentant desxifrar-lo.

—Què coi vol dir tot això? —es va preguntar, amb creixent frustració, mentre una gota de suor començava a lliscar pel seu front.

Oficialment, soc un viatger.

Res impressionant, doncs últimament no em moc gaire.

Aquí on estic ara, hi estic molt bé;

Aquí és on visc la major part de l’any, al capdavall

No m’hi fixo gaire, en la quantitat de temps que passo fora,

Si més no, a diferència d’altres, prefereixo no pensar-hi.

Jo simplement gaudeixo de la qualitat del temps, del viatge,

I buscant objectes estranys és la meva millor manera de fer-ho.

El món al voltant del detectiu va començar a desaparèixer en la seva percepció, fins que la seva ment només contemplava el text d’en Thijs, la fotografia del cargol i la imatge del collaret, totes tres pistes girant en cercles en un vòrtex que s’acostava perillosament a la desesperació. Les mans d’en Pinn agafaven el full amb tanta força que gairebé l’estripaven, mentre els seus ulls llegien i rellegien el text a gran velocitat. Mentrestant, la seva oïda no escoltava res més que les paraules que els atacants d’en Thijs havien deixat anar:

On està l’objecte? On està l’objecte? On està l’objecte?

—En treus alguna cosa? —va preguntar de sobte la Carla.

En Pinn es va girar amb brusquedat, de tal manera que la inspectora es va sobresaltar per un segon. De seguida va entendre dues coses: que el detectiu no en treia res, i que aquell cas era més difícil del que s’havien imaginat.

—Encara no… —va gemegar ell, mossegant-se el llavi.

—Sembla ben estrany —va rumiar la Carla—. Però tinc la sensació que tot això té algun sentit, algun gran significat que enllaça totes les pistes. Tot té un sentit.

En Pinn va obrir els ulls de cop.

“Tot té un sentit”.

Va veure llavors totes les pistes a davant seu, connectades per traços que fins en aquell moment havien estat invisibles. Una llum va xispejar per sobre del seu cap com una espurna, mentre els seus llavis dibuixaven un somriure. La inspectora el va mirar, sorpresa.

—Ja ho tinc —va dir en Pinn—. He desxifrat el missatge d’en Thijs. Ja sé on és el collaret.

Vols saber el final? Clica aquí!

Explora més històries